Carena són les trompes tibetanes que llencen un so mil·lenari sobre la vall, udolen com udola un llop ho fa a la lluna i al mateix temps entendreixen la nit o la fan més tenebrosa. Jo udolo, jo crido i jo canto des de la carena perquè l’eco del so retorni a mi i em colpegi de nou. Carena és l’últim viatge cap al cingle, allà amunt on els peregrins deixen perpètues les seves creus i els xerpes les banderoles de colors en honor als déus, on l’oxigen deixa d’existir. I allà dalt, com les aspes d’un molí o les llums d’un far ressonarà la meva veu per deixar el meu rastre.

«El vacío del abismo es en efecto una plenitud»
Exploradores del abismo. Enrique Vila-Mata